2013 Conferencing

This year I wanted to attend to two Agile (un)conferences: Conferencia Agile-Spain (CAS2013) and Agile-Lean Europe (ALE2013). The former because I'm trying to participate in my local community, Agile-Barcelona, and I know there are a lot of amazing people in the Spanish Agile sphere and the latter because, I don't know why, I feel I'm part of that awesome community.

Both experiences have been great, in all senses, and in both events I tried to contribute. I'm a newbie, and I have lot to learn, but I thought I could bring something, not directly related to Agile, but related to our soft-skills, and I managed to give a short talk in both events and both in English. I'm really satisfied with the results.

I'll try to summarize both experiences in one single post.

ALE: Awesomeness

My first contact with the ALE community was in ALE2012, held in Barcelona. It was a life-changing event for me. I thought that that kind of experience could never be improved: I was wrong.

My visit to Bucharest for ALE2013 (#ale13), meeting a lot of new friends from Romania, with a superb organization and excellent keynotes was for me an improvement, not a continuation. I missed a lot of friends from xALEc (Franck, Ivana, Tonino, Kjell, ...), but I met a lot of new ones.

My humble talk was about The Cognitive Power of Comics (video available), trying to connect information visualization, reading habits and communication techniques, with the excuse of the publication of the graphic novel Commitment about project management and decision making (it was a pity not having OlavMaassen in the conference).

I learnt a lot between the sessions and in the conference halls, as always happens in ALE. I enjoyed having a lot of Spanish contributors and I started to love Romania.

ALE is the best moment of the year to renew your energy.

If I have to summarize the conference I get what the kids in ALE said:
"We understood Agile is about having fun, being creative and deliver".

CAS: Conferencia Agile-Spain

CAS2013 (#cas2k13) was my first CAS, even though I already had met a lot of spanish Agilists in the postgrade, other events and Hangouts. It was in Bilbao and was fantastic.

For the CAS I suggested a the short talk Hacking your Body Language and the organizers asked me to give it in English. My session was at the same time other speakers I admire (Jorge Uriarte, Bea Martín and José E. Huerta), and still there were people in my room. And I was really satisfied with the results.

The final challenge came from Vicenç Garcia, an organizer from Agile-Norte who asked three agilists to do “big sketchnoting” (Graphic Recording, Visual Notetaking) of the three keynotes: Antonio de la Torre, Javier Alonso and me.

I was the only one who dared recording the keynote in English, so Antonio did Angel Medinilla  keynote, Javier did Koldo Saratxaga's [2] and I did Tobias Mayer's [vine by Javier] (pictures by Gorka Armentia).

It was the first time for the three of us. I bought my markers the week before the event. We three have completely different styles, and we are learning, but I love these pictures. Thank you, Vicenç!

I had the opportunity to devirtualize a lot of spanish Agilists. I loved a lot of conversations (Teresa, Maica and Ana, specially). I learnt a lot of the group and the people. I had the opportunity ask favours and receive a lot more of what was requested. And again, I learnt in the sessions and between them.

And I enjoyed taking sketchnotes.

I'm really grateful to Gerard Chiva, Daniel Cardiel, José E., Rut, Jaume, Albert, Marc, David and Finner for helping me in the conferences in one way or another. Thank you.

Estic llegint: Ciudadano Can

De Mark O'Hare. 2000. Publicat per Norma Editoral. 128 pàgines

De vegades es fa difícil llegir un llibre recopilatori de tires còmiques, però no ha estat el cas. No coneixia aquests personatges i no els he vist en cap diari, però la relació entre aquest gos i el seu amo (Fergus i Mel) és molt divertida.

Amb un humor blanc i enginyós, l'autor planteja una relació de parella totalment disfuncional. Recorda al repartiment d'intel·ligència d'una altra parella home-gos (Wallace i Gromit).

El gos atenent al telèfon, conversant amb les cites de l'amo, negociant pel menjar o buscant feina, sumat amb la persecució als carters o el menyspreu als gats, són situacions habituals a "Ciudadano can".

Els personatges secundaris recurrents també són importants en aquesta sèrie: el carter, el gos amic Arlo i, sobretot, el gat Zarpas. Les aparicions del gat són el de les parts més divertides, i com diu l'Albert, es mereixeria un spin-off.

Cal destacar la traducció. En molts casos l'humor es basa en jocs de paraules que es podrien haver perdut perfectament, però els responsables de la traducció han aconseguit que no perdem l'essència en cap moment. Tasca difícil.

Una obra que prometia algun somriure i m'ha fet riure de valent en alguns moments.

Estic llegint: Los combates cotidianos

De Manu Larcenet. 2010. Publicat per Norma Editorial. 244 pàgines

Meravellós. M'ha agradat moltíssim. Acompanyem a Marco, un jove francès, durant una part de la seva vida. Compartim els problemes amb la feina, les seves inquietuds, la fugida de la gran ciutat, la relació amb la parella i amb els pares, ... Vivim amb ell alguns conflictes interiors, les seves angoixes, el seu procés creatiu com a fotògraf, ... Tot plegat res fora del normal, però que construeix un àlbum magnífic.

M'ha agradat el dibuix, que d'entrada sembla molt simple però el combina amb uns fons plens de detalls i algunes pàgines en les que "dibuixa fotografies". De vegades fa servir el color per expressar algunes sensacions com l'angoixa, i m'ha agradat molt com queda.

Fa servir un ritme molt tranquil, un tempo molt europeu: ni l'acceleració i la densitat del còmic americà, ni la successió d'imatges per donar ambient dels japonesos.

M'ha encantat el guió: uns diàlegs bons, uns personatges secundaris no molt definits però ben trobats, una història interessant. Molt actual, amb continguts relacionats amb l'actual història de França i la pujada a la presidència de Sarkozy, i també amb la història menys recent. Un guió equilibrat, amb moments divertits i d'altres molt tristos.

Feia temps que no gaudia tant amb un còmic. I ara penso que em sembla que ja em van deixar un àlbum de "Los combates cotidianos", però això va ser abans de començar aquest blog i no me'n recordo bé. Un altre gran préstec de l'Albert.

Estic llegint: Buddy y los Bradley

De Peter Bagge. 1998. Publicat per Ediciones la Cúpula. 79 pàgines.

Inicialment el dibuix no em cridava gens (caricatures molt exagerades i articulacions impossibles al estil més underground) però després els personatges i les històries m'han fet força gràcia.

Són històries més o menys curtes dels Bradley, una familia a l'estil Simpson, molt catòlica, un pare sempre enfadat, una mare que fa que tot funcioni, un fill i una filla adolescents i un nen.

Algunes de les històries són molt divertides. M'ha agradat molt una que va de la religió i el Nadal. Hi ha un moment en que Buddy té una conversa seriosa amb el seu pare i li pregunta si creu en Déu. El seu pare li acaba dient que no l'importa, que té moltes altres preocupacions i que per a que pensin en això ja tenim al Papa i als capellans. I li diu que sobretot, mai, mai de la vida, li porti la contraria a la seva mare en aquest tema. M'ha fet molta gràcia.
Aquesta història i la de la platja radioactiva les he trobat molt divertides.

Dels Bradley (o de Buddy en solitari) sembla que hi ha moltíssims àlbums. Sembla que hi ha una sèrie "Odio" i una altra "Mundo Idiota" (aquest no sé si també és de Buddy). Potser més endavant llegirem alguna altra cosa.
Ha estat un altre préstec de l'Albert.

Estic llegint: Marshal Law

De Pat Mills i Kevin O'Neill. Anys 1980. Publicat per molts. moltes pàgines

Em sap molt de greu. Quan algú et deixa un còmic (o un llibre) dient-te que t'agradarà per què a ell li va agradar molt, i al final a tu no t'agrada gens, em sap greu. I és el que m'ha passat amb aquest Marshal Law. De fet, no me l'he pogut acabar de llegir.

I què té per que no m'hagi agradat? Tot i que el dibuixant és el mateix de La lliga dels homes extraordinaris i el guionista és el mateix de Slaine, els còmics de super herois no acostumen a agradar-me. L'estètica del personatge és més aviat sado-maso i l'estètica global tampoc no m'ha agradat. Però no és només qüestió d'estètica.

Cal tenir en compte que és un còmic dels vuitanta i una de les seves "virtuts" és que conté una crítica contra els super-herois, mostrant un personatge que és una mena de policia/caçador d'homes emmascarats.

Té molts elements de còmics que he llegit amb posterioritat, i potser és tracta del moment en el que faig la lectura que ja no em semblen noves les idees, però és possible que ho fossin en el seu moment. Crítica dels super-herois (mostrant-los amb els seus defectes) ja la vam veure a Watchmen. Policies de super-herois els hem vist a Top 10. I altres coses com casoris de super-herois també s'han vist en diferents sèries (recordo la pel·lícula dels 4 fantàstics).

Dels cinc àlbums que em van deixar vaig llegir-me només dos (la sèrie regular publicada per fòrum i un altre) i val a dir que tant l'argument com el dibuix (al començament horrible) van anar millorant a mesura que anava avançant, i fins i tot podria haver-me agradat al final.

Estic llegint: Juego de Manos

De Jason Lutes. 2005. Publicat per Ediciones La Cúpula. 156 pàgines.

La millor novel·la gràfica que he llegit en molt de temps. I ha resultat una completa sorpresa, per què és la primera obra del mateix autor de Berlín, que ja havia comentat aquí i que no m'havia agradat massa.

Una de les dificultats de Berlín era la quantitat de personatges que tenia i que alguns resultaven difícils de diferenciar, i una altra el rerefons de la història que no m'acabava de seduir.

Juego de Manos no és tan pretensiós sinó que només vol explicar una petita història. Una història d'un prestidigitador fracassat amb uns records que el turmenten. En el seu camí es troba amb uns pocs personatges fascinants.

El dibuix, la composició, la narrativa visual, els personatges, la història, la profunditat, ... M'ha encantat.

Estic llegint: ¡Qué presente impresentable!

De Quino. 2005. Publicat per Lumen. 134 pàgines

Vaig descobrir a Quino i Mafalda gràcies a la meva amiga Mònica fa molts d'anys i, tot i que havia vist algun àlbum posterior de Quino i havia llegit alguna historieta, no havia llegit cap llibre.

Ara que he pogut llegir aquest (gràcies a l'Albert) la sensació és molt trista. M'ha semblat molt negatiu, derrotista, fatalista, ... amargat. Un home mirant-se el melic i lamentant-se. Només veient la part negativa de tot. M'ha fet molta pena, la veritat. He pensat, pobre home!

Aquest àlbum conté una col·lecció d'histories que ocupen una o dues pàgines, moltes amb una sola vinyeta. Algunes d'aquestes histories estan agrupades per temàtiques (més o menys): ecologia, religió, música, política, etc.

Només una historieta m'ha fet somriure. Algunes m'han agradat i m'han semblat brillants, però amb molta tristor.

Aquell enginy i aquella agudesa de Mafalda ha desaparegut completament. Això sí, els dibuixos em semblen genials.

Estic llegint: The League of Extraordinary Gentlemen. Volume II

De Alan Moore i Kevin O'Neill. 2003. Publicat per America's Best Comics. 228 pàgines

La segona part de la Lliga dels Homes Extraordinaris segueix amb els mateixos personatges que va portar el primer volum, personatges de novel·les d'aventures com Allan Quatermain, Jekyll/Hyde o el Capitá Nemo, i segueix tot orbitant al voltant de salvar Anglaterra d'algun enemic.

El dibuix, personalment, no m'entusiasma, però potser era la millor tècnica per representar la història i l'època de la narració.

M'ha semblat molt curiós el format i els extres. Han volgut fer veure que és una revista per adolescents i inclouen anuncis ficticis, un joc de taula impossible de guanyar (en una pàgina desplegable), un submarí de papiroflèxia (impossible de fer també), una pàgina per pintar, a més a més de les portades de l'edició en comic book (els llibrets petits enganxats amb grapa).

De la mateixa manera que va fer amb Watchmen, l'autor afegeix al final de tot un relat molt extens. En aquest cas es tracta d'una suposada descripció de viatges que va fer la protagonista, Miss Wilhelmina Murray, a terres com Shangri-La, les muntanyes de la bogeria (Te-ke-li-li!) o el país a l'altra banda del mirall. Haig de reconèixer que aquest relat ha pogut amb mi i no l'he pogut acabar. Potser el meu anglès no arriba tan lluny.

M'ha agradat, però no m'ha entusiasmat, i m'ha fet gràcia recordar una conversa que vaig tenir amb l'encarregat d'una botiga de còmics a Edinburgh. Jo sostenia que Watchmen m'havia agradat molt, però que V de Vendetta no m'havia agradat gaire. L'home fins i tot es va enfadar. Defenia V de Vendetta com una obra molt millor que Watchmen i deia que La Lliga dels Homes Extraordinaris era millor encara. Crec que la seva visió a l'hora de valorar les obres de Alan Moore té molt en compte quant es centra en el món britànic. V de Vendetta és 100% anglesa i La Lliga és totalment britànica. A ell li sumaven uns factors que per mi no han comptat.

Aquesta és una altra obra de la biblioteca de Javi. Gràcies.

Si teniu intenció de llegir el còmic no seguiu a partir d'aquí, perquè explico el final.
Spoiler. Spoiler. Spoiler.

La història potser està molt millor que la de la primera part. Afegeix més personatges i aconsegueix que passin coses entre ells, però al final m'ha sorprès que no es tractés de res més que d'una relectura de la Guerra dels Mons de H. G. Wells.

Estic llegint: Silver Surfer - Parábola

De Stan Lee i Moebius. 1988. Publicat per Forum (Planeta-DeAgostini). 64 pàgines.

Feia molt de temps que volia llegir aquest clàssic del còmic de super-herois, on es donen la mà el més afamat guionista americà amb tot un símbol del còmic europeu.
Stan Lee és el creador (o co-creador) de personatges com Hulk, Iron Man, Daredevil els X-Men o Spiderman. Darrerament fa un cameo a totes les pelis Marvel de super-herois.
Moebius és l'altre nom de Jean Giraud, conegut per obres com Blueberry o el Incal, i per dissenys de producció de pel·lícules com Tron, Abyss, Alien o El quinto elemento.

Llegir el guió de Stan Lee, amb frases grandiloqüents fent-ho tot terriblement transcendental, em resulta molt divertit. Els dibuixos de Moebius m'han agradat molt, però la temàtica no és d'allò que més m'agrada.

Potser el més interessant són els comentaris que el propi dibuixant fa al final de la obra, on explica tot el procés creatiu i com es va haver d'adaptar a la manera de treballar americana. O com valora Moebius el fet que el dibuixant sigui el propi rotulista de les seves obres.

M'ha resultat curiós veure com ha evolucionat la tecnologia de producció del còmic. Veus els colors que s'aconseguien abans i els d'ara, i s'agraeixen els canvis. També m'ha fet gràcia veure un text amb un tros de typpex.

Tenint en compte que el còmic de super-herois no m'agrada i que el personatge de Galactus el trobo horrible, no l'he trobat una "obra magnífica", però està força bé. S'ha de llegir.
Per cert, aquesta vegada he comptat amb la biblioteca del Javi. Gràcies.

Estic llegint: NYX. El regulador (1. Ambrosía)

De Corbeyran i Marc Moreno. 2002. Publicat per Rossell. 48 pàgines.

En un món post-apocalíptic en el que la corrupció política ja no és tolerable, s'ha creat un cos oficial per assassinar als polítics conflictius: els reguladors.
Amb aquest argument... que vols que et digui.

Cal reconèixer que el dibuix és molt interessant: les perspectives, els edificis, totes les arquitectures... I la figura humana super allargada em recorda, no sé per què, al dibuix d'Alfonso Azpiri.

El que m'ha resultat molt interessant descobrir una editorial nova, Rossell. Caldrà fer-li un seguiment, per què cal reconèixer que la edició és molt bona. Un altre àlbum de la biblioteca de l'Albert.

Estic llegint: Berlín, ciudad de piedras (libro uno)

De Jason Lutes. 2003. Publicat per Astiberri. 216 pàgines.

Aquesta obra ens mostra, d'una forma molt documentada, el Berlin de 1929, fent servir una historia d'amor com a principal fil argumental. És el primer volum d'una trilogia en la van apareixent diferents personatges que es van afegint a la història del periodista i l'estudiant.

M'ha resultat curiós el fet de que no es mostren creus gamades però sí banderes amb la falç i el martell. Visualment m'ha sobtat.

He tingut una dificultat inesperada en la lectura, que no és la primera vegada que em passa en un còmic. Alguns personatges els confonc. Els seus trets físics i els seus contexts són tan similars que no sé quan es tracta d'un o de l'altre. Em va passar per primera vegada amb "El triángulo secreto" de Didier Convard i altres. Quan hi ha tants personatges imagino que és molt complicat dotar-los de trets singulars.

Una altra obra de la biblioteca de l'Albert. Tot i que m'ha agradat, no crec que li demani la segona part.

Estic llegint: Yago

De Ralf König. 1998. Publicat per Víbora Comix i Ediciones La Cúpula. 200 pàgines.

Partint de la base històrica de que en temps de William Shakespeare a les representacions teatrals el papers de dona els representaven homes, l'autor ens presenta una troupe teatral de "locas", on fins i tot el propi Bill apunta maneres. L'autor va fent servir moltes referències a l'obra de l'escriptor anglès i crea una obra entretinguda, ben lligada i molt, molt divertida.

Aquest és una còmic de capçalera pels lectors gays, i des d'una lectura hetero haig de dir que m'ha agradat molt, encara que en algunes ocasions massa explícit. Tot i així, molt recomanable.

M'han encantat els nassots que pinta el Ralf. Moltes gràcies, Albert.

Estic llegint: Quotidianía delirante

De Miguelanxo Prado. 2003. Publicat per Norma editorial. 186 pàgines.

Havia llegit algunes de les històries d'aquest àlbum a la revista El Jueves, però em feia mandra comprar un àlbum recopilatori (i gens econòmic). Per fi una ànima caritativa me l'ha deixat i l'he pogut gaudir.

Són històries curtes, d'unes quatre pàgines, on l'autor de A Coruña es riu de tot el que pot: professors, religió, hisenda, ecologistes, funcionaris, masclistes, yankis, taxistes, ...

En general totes les històries m'han agradat, algunes molt. El que passa és que llegir un recopilatori d'històries curtes a mi se'm fa pesat. El millor, m'imagino, seria anar-lo combinant amb altres lectures i ho vas llegint més espaiat. Prenc nota pel proper recopilatori.

Sembla que hi ha una aplicació per iPhone al AppStore per veure algunes històries d'aquest àlbum amb una miqueta d'animació (un format que han batejat com iMotion Comic). Al mateix enllaç podeu veure un vdeo de demostració. Jo no li veig la gràcia.

Estic llegint: Paracuellos

De Carlos Giménez, 2000 (inicialment publicat al 1977) . Publicat per Glénat. 48 pàgines

Havia sentit crítiques molt bones d'aquesta obra de Carlos Giménez, com la de La Carcel de Papel de Álvaro Pons o la de La guía del cómic, i em sentia obligat a llegir-lo.

Em van regalar pel meu aniversari aquest àlbum i també un recopilatori que es diu Todo Paracuellos i que tinc pendent de llegir. Una llàstima de redundància, però que hi farem.

Paracuellos és una obra autobiogràfica que narra episodis de la estància de l'autor en un Hogar del Auxilio Social a Paracuellos del Jarama, Madrid. Aquests hogars eren una mena de col·legis interns per a fills que d'alguna manera havien perdut els pares durant la Guerra Civil. Bàsicament els fills dels rojos.

Són històries tristes i crues, encara que de vegades simpàtiques. Són records.

El que més impacta d'aquestes poques històries que he pogut llegir en aquest àlbum són els ulls del nens del Auxilio. Les seves expressions. Les històries de gana, misèria, abús d'autoritat. Una època molt trista.

Totes les històries fan servir la mateixa disposició de vinyetes, molt petites i sense borde. Un model molt senzill però molt efectiu. Tan desproveït de detalls com ho era tot en uns temps d'escassedat. Els escenaris no són el més important, i els dibuixos dels nens i de tots els personatges secundaris són fantàstics, encara que el millor, com no podia ser d'una altra manera, són les històries.

Ja llegirem el Todo Paracuellos, que pinta molt bé.

Gigamesh: vici i subcultura

L'altre día vaig anar a fer una visita a les meves botigues favorites de la zona de l'Arc del Trionf de Barcelona, Norma i Gigamesh, que feia temps que no tenia oportunitat.

Norma segueix tenint una planta baixa espectacular, més pròpia d'una exposició que d'una botiga. Cal veure-ho. La part de còmic es curiós com va canviant. El manga va agafant metres quadrats i el còmic europeu els va perdent.

Gigamesh continua essent una botiga hostil i de vegades antipàtica, tot i que té el millor contingut de Barcelona. I moltes coses de segona mà força interesants.

Un matí molt ben aprofitat.

Em va fer gràcia que en la llista de més venuts internacional (a la foto s'ha tallat "inter") estava un llibre que m'han deixat i tot just acabo de començar a llegir: Juego de Tronos. I que el cinquè més venut fos Ronda de noche, la traducció del Night Watch que fa poc he llegit i he comentat a l'Estic llegint

Estic llegint: Dinastia de M

De Brian M. Bendis (guió) i Oliver Coipel (dibuix). Panini Comics, 2005.

Els que em coneixen saben que, tot i que m'agrada moltíssim el còmic, el gènere del super herois no és que m'apassioni. Però com que tinc amics que sí, acabo llegint de tot.
Aquest Dinastia de M és un autèntic "culebrón" Marvel. Surten tots: Los Vengadores, La Patrulla X, Spiderman, Lobezno, Capitán América, Hulka, Magneto, La bruja escarlata, ... I a mi em passa com amb tots els "culebrons": si no coneixes a tothom, t'acabes perdent. Hi ha moltíssims personatges que surten només en una vinyeta i que als autèntics fans segurament els hi farà molta il·lusió de veure.
Ja em va passar una cosa similar amb Marvels i amb Kingdom Come, però en aquest cas de Dinastia de M a més a més volen fer-te creure que és una història trascendental que afecta a totes les sèries de Marvel. Segurament serà així, però clar, jo no en sóc de seguidor.

L'execució del còmic sí que m'ha agradat. Un dibuix amb un estil una miqueta mangaka, un color i uns efectes una mica massa photoshoperos, i una argument... entretingut.

Una bona estona pels que els agraden les malles i els calçotets per fora.

Estic llegint: Valentina

Vaig veure que a la biblioteca tenien aquesta recopilació en gran format d'aquesta obra que l'italià Guido Crepax cap a 1965. Mai no havia llegit res d'aquest senyor, però sabia que de la seva ploma havien sortit clàssics com Emmanuelle o Historia de O, que també s'havien portat al cinema.

A més a més, a TVE, a començaments dels anys 1990 van fer una sèrie de televisió de Valentina. Era una sèrie eròtica que feien molt, molt tard, i la protagonitzava una tal Demetra Hampton. Un cop llegit el còmic veig que era una adaptació força lliure, tot i que haig de dir que les coses retallades del còmic feien que guanyés.

Als còmic de Crepax el protagonista inicial és en Philip Rembrand, un crític d'art que també és una mena de superheroi que pot aturar coses o persones amb la ment i es fa dir Neutron. Per altra banda, Valentina Rosselli és una fotògrafa que té relació amb Philip. També surt un poble d'homes cecs que viu a molts metres a sota de la terra que també tenen el poder d'aturar amb la mirada.

L'he llegit com a clàssic que és. He estudiat el seu dibuix, i la manera de fer servir ploma i pinzell. Però no m'ha agradat. De la mateixa manera que quan vaig abordar El Príncipe Valiente de Harold Foster o Flash Gordon de Alex Raymond em semblava fer un recorregut per la història del còmic i al mateix temps gaudia amb l'obra, en aquest cas ha estat un esforç.

Potser he tingut l'ocasió de llegir només el primer volum de les recopilacions, i la Valentina inicial encara no estava ben definida. Esperem que a la biblioteca arribi el TOMO 2.