Estic llegint: Paracuellos

De Carlos Giménez, 2000 (inicialment publicat al 1977) . Publicat per Glénat. 48 pàgines

Havia sentit crítiques molt bones d'aquesta obra de Carlos Giménez, com la de La Carcel de Papel de Álvaro Pons o la de La guía del cómic, i em sentia obligat a llegir-lo.

Em van regalar pel meu aniversari aquest àlbum i també un recopilatori que es diu Todo Paracuellos i que tinc pendent de llegir. Una llàstima de redundància, però que hi farem.

Paracuellos és una obra autobiogràfica que narra episodis de la estància de l'autor en un Hogar del Auxilio Social a Paracuellos del Jarama, Madrid. Aquests hogars eren una mena de col·legis interns per a fills que d'alguna manera havien perdut els pares durant la Guerra Civil. Bàsicament els fills dels rojos.

Són històries tristes i crues, encara que de vegades simpàtiques. Són records.

El que més impacta d'aquestes poques històries que he pogut llegir en aquest àlbum són els ulls del nens del Auxilio. Les seves expressions. Les històries de gana, misèria, abús d'autoritat. Una època molt trista.

Totes les històries fan servir la mateixa disposició de vinyetes, molt petites i sense borde. Un model molt senzill però molt efectiu. Tan desproveït de detalls com ho era tot en uns temps d'escassedat. Els escenaris no són el més important, i els dibuixos dels nens i de tots els personatges secundaris són fantàstics, encara que el millor, com no podia ser d'una altra manera, són les històries.

Ja llegirem el Todo Paracuellos, que pinta molt bé.