Lectures del 2010

Aquest blog està viu des del febrer de 2010 i des d'aleshores he fet 100 posts. M'havia proposat un o dos a la setmana i més o menys ha estat així. En el que sí que he estat rigorós ha estat en la recopilació de lectures, i això em dóna dades força interessants.

Moltes vegades no recordes què és el que vas llegir fa uns mesos, i tenir un registre ajuda molt. De fet pensava que havia passat molt més temps des de que vaig llegir Anatema o Tokio Blues.

Fent un inventari numèric veig que he llegit 25 obres, de les quals 13 eren còmics.
Han estat més de 7000 pàgines, de les quals 1500 eren de còmic.
Només 4 coses en anglès i 1 en català.
Només 4 obres tècniques.

El que m'ha semblat més exagerat és que de les 25 lectures, només 5 eren meves. El 80% del que llegeixo és prestat. Això està bé per així tinc més diversitat, però hauré de posar una miqueta d'ordre en les compres que faig.

Del que he llegit vaig a fer un ranking (que només em serveix a mi).

Millor novel·la: Repartit entre Anatema i Juego de Tronos. Genials.
Millor còmic: Yago o Juego de Manos, però tampoc em van tornar boig.
Millor llibre tècnic: Clean Code. Revelador.

I també dels pitjors:

Pitjor novel·la: Tokio Blues. No guardo un bon record.
Pitjor còmic: ... el deixarem desert
Pitjor llibre tècnic: UML para programadores Java. Pèssima traducció i títol enganyós.

Esperem que l'any vinent també estigui ple de salut i lectures.

Bon any a tothom!!!

El perill del iPad

El regal de Nadal de la meva empresa (omatech) ha estat un iPad, com el de totes les empreses que valen la pena (no?). El cas és que a falta d'un ús més meditat li deixo als meus fills per jugar.
Aquest matí el meu fill de 5 anys m'ha demanat un joc nou. L'he descarregat un de gratis del App Store i ell a continuat. Al cap d'una estona em diu "Papa, mira tot el que he instal·lat". S'havia instal·lat més de 5 jocs de pagament (i encara no sap llegir).

Sembla que un cop poses la clau de pas del App Store, la recorda durant una estona i no la torna a demanar. Això ha permès que anés instal·lant jocs sense demanar-li res, perque jo ja havia introduït la clau de pas en instal·lar el joc gratuït. La broma, per sort, no ha arribat a 20€.

Ara ja he après que si li has de deixar l'iPad a algú has de tenir unes precaucions. No hi ha manera (o jo no la conec) de dir-li que oblidi la clau. Sembla que l'únic que es pot fer és no posar tarja de crèdit o protegir la instal·lació i desinstal·lació d'aplicacions. Això últim es pot fer des dels Ajustaments, en la opció General, Restriccions.

Vigileu amb la maquineta.

Recuperació de un DVD amb Linux

Fa uns sis anys vam comprar una videocàmara de SONY que grava directament en petits DVD regravables. D'entrada em va semblar una bona idea per què d'aquesta manera el pas a l'ordinador semblava més fàcil. Des del primer dia ha estat una odissea.

Un cop omples un DVD regravable petit l'has de "finalitzar" per poder-lo fer servir fora de la càmara. Quan el finalitzes et genera els menús i tot i té l'estructura de directoris d'un DVD normal (amb el VIDEO_TS, els .VOB, els .IFO, etc.)

El cas és que més d'una vegada m'ha passat que un cop finalitzat ja no el puc veure. Per culpa d'algun petit defecte al disc, resulta del tot inútil. Aquesta vegada tenia el vídeo familiar del dia de Nadal i vaig investigar una mica més.

Fent servir el meu Linux no podia copia els fitxers amb un cp, però sí que funcionava el ls, així que vaig provar una alternativa per copiar.

Amb un dd vaig copiar el disc byte a byte a un directori, ignorant els errors, creant una estructura ISO del disc (s'ha de fer com a root):

sudo dd conv=noerror,sync if=/dev/dvd of=/media/OS/dvd.iso

Va trigar moltíssim i, de fet, crec que la comanda és incompleta. Vaig haver d'avortar la còpia per que estava generant més megas dels que realment hi ha al disc. Però al final el fitxer .iso semblava vàlid i el vaig poder aprofitar.

Un cop amb el .iso, vaig crear un directori i el vaig muntar allà:

sudo mkdir /mnt/disk
mount -o loop disk1.iso /mnt/disk

Després vaig fer servir el programa dvd:rip per extreure els capítols del DVD (de la imatge iso en aquest cas).

Amb els .avi extrets vaig veure algunes escenes que s'havien espatllat. Per editar-ho he fet servir el editor de video Pitivi i ha estat molt fàcil.
He pogut salvar un bon moment.

Estic llegint: Buddy y los Bradley

De Peter Bagge. 1998. Publicat per Ediciones la Cúpula. 79 pàgines.

Inicialment el dibuix no em cridava gens (caricatures molt exagerades i articulacions impossibles al estil més underground) però després els personatges i les històries m'han fet força gràcia.

Són històries més o menys curtes dels Bradley, una familia a l'estil Simpson, molt catòlica, un pare sempre enfadat, una mare que fa que tot funcioni, un fill i una filla adolescents i un nen.

Algunes de les històries són molt divertides. M'ha agradat molt una que va de la religió i el Nadal. Hi ha un moment en que Buddy té una conversa seriosa amb el seu pare i li pregunta si creu en Déu. El seu pare li acaba dient que no l'importa, que té moltes altres preocupacions i que per a que pensin en això ja tenim al Papa i als capellans. I li diu que sobretot, mai, mai de la vida, li porti la contraria a la seva mare en aquest tema. M'ha fet molta gràcia.
Aquesta història i la de la platja radioactiva les he trobat molt divertides.

Dels Bradley (o de Buddy en solitari) sembla que hi ha moltíssims àlbums. Sembla que hi ha una sèrie "Odio" i una altra "Mundo Idiota" (aquest no sé si també és de Buddy). Potser més endavant llegirem alguna altra cosa.
Ha estat un altre préstec de l'Albert.