Estic llegint: Tokio Blues (Norwegian Wood)

DeHaruki Murakami. 1987 (2005 en castellà). Publicat per Tusquets. 381 pàgines.

L'ha tocat el torn al regal del passat Sant Jordi. Porto unes 150 pàgines i de moment puc dir que es tracta d'una novel·la força interessant. Un japonès, Watanabe, mentre està aterrant en un aeroport europeu sent una cançó dels Beatles i li ve a la memòria una part de la seva etapa d'estudiant universitari.
Podem compartir amb el personatge l'època universitària del Tokio dels 1970, la seva estada en una residència d'estudiants i la seva complexa vida sentimental.
Potser la història giri i acabi tot en tragèdia però de moment estic gaudint amb la manera d'escriure d'aquest Murakami.
Si al final m'acaba agradant potser li dono una oportunitat al "De qué hablo cuando hablo de correr" del mateix autor.

Facebook i les retrobades

Divendres passat vam fer un sopar amb els antics companys d'EGB. Feia 25 anys que no teníem contacte i no tenia ni idea de com podria anar la cosa. Són moltíssims anys i la vida ha donat moltes voltes, però finalment la retrobada va resultar molt bé.
I no és el primer cas que el Facebook serveix per retrobar antics amics. Encara que imagino que potser no et ve gens de gust la retrobada. No?

Estic llegint: Choque de reyes (acabat)

Quina passada! El segon llibre de Canción de hielo y fuego manté el nivell. És difícil comentar-lo sense ficar spoilers, i no m'agraden els spoilers.
El que sí volia comentar era una cosa respecte la traducció, ja que l'editorial és la mateixa que la de Snowcrash, de la que vaig comentar coses respecte la traducció. I és que estic molt content del tractament que se li dona. És un llibre amb moltíssims personatges i noms de llocs, i en la majoria dels casos són unions de paraules comuns. Molts d'aquests mots s'han traduït directament al castellà: Desembarco del Rey, Mediamano, Aguasdulces, etc. Però hi ha altres que es podrien traduir forçadament, com Greyjoy, però s'ha respectat. El cas és que queden les paraules inventades (Valyria, Dothrakis, etc.) que conviuen amb les traduïdes el resultat final és molt fàcil de llegir.
Tinc moltes ganes de saber que passa amb els Stark, els Lannister i tota la resta, però ara toca un altre tipus de lectura. A veure què trobo.

Feliç Bloomsday

Tota l'acció del llibre Ulises de James Joyce passa un 16 de juny i el seu protagonista es diu Leopold Bloom, així que el 16 de juny hi ha gent que celebra el bloomsday.
Jo me'l vaig llegir fa quatre o cinc anys i el vaig acabar gairebé com un repte: m'havien dit que era el llibre que més s'abandonava a mitges. I va costar. I tant!
Recordo que era una edició en castellà molt bona amb una guia de lectura fantàstica. Comentaven dues maneres de llegir-ho: mirar-te la guia de lectura i després atacar el contingut, o fer-ho a l'inrevés. Jo vaig començar llegint el llibre. Els seus capítols sense puntuació, els salts sense sentit, les paraules llarguíssimes. Costava avançar per què moltes coses no et deien res.
Quan vaig acabar i vaig mirar-me la guia de lectura es va fer la llum. Joyce va voler jugar amb la llengua i expressar coses amb el "com es diu" i no el "què es diu". Va ser una experiència molt grata llegir les explicacions.
Recordo una anècdota de la traducció. L'obra té un paral·lelisme amb l'Odissea d'Homer, i a l'Odissea hi ha una escena que surten sirenes. A l'Ulisses hi ha una escena on surten unes cambreres a un bar. El paral·lelisme estava en jugar amb la paraula "barmaid" (cambrar) i "marmaid" (sirena).
Bon bloomsday.

Artesania del programari

De tant en tant vaig reben e-mails d'unes conferències de Java que es fan a Bèlgica que es diuen Devoxx. El més bo d'aquestes conferències és que pots veure el vídeo de les presentacions en un sistema molt interessant a una web que es diu Parleys.com, que pots veure les transparències i al ponent. A més a més sempre porten alguna "estrella" del món del java.
En el darrer e-mail que vaig rebre feien referència a una presentació que l'any passat havia fet un autor que sempre he trobat interessantíssim: Robert C. Martin, també conegut com Uncle Bob.
Aquesta presentació de Uncle Bob, titulada Craftmanship and Policy, Robert presenta una manera d'entendre la professió de desenvolupador informàtic molt interessant, Software Craftmanship, i a més a més ho fa d'una forma molt entretinguda i en un anglès molt fàcil de seguir. És una horeta potser, però val molt la pena.

D'aquest Software Craftmanship (que tradueixo com "artesania del programari"), que té un manifesto del estil del Agile Manifesto, n'havia sentit parlar, però no massa, i rebre les explicacions de la seva filosofia de la mà de Martin, és apassionant.

Parla de la diferència entre un treballador i un professional (que en el seu dia ja m'havia transmès un antic cap, en Toni Tormo), parla de Test Driven Development (i d'una manera una mica massa entusiasta, pot ser) i parla d'una cosa que jo mateix he dit moltes vegades "hauríem de poder desenvolupar una feina de la que ens puguem sentir orgullosos".
Un altre missatge d'aquest Software Craftmanship és que el primer principi és el mateix que el del jurament hipocràtic dels metges: el primer és no fer mal. I no fer mal entès com no desenvolupar codi o retocar-lo amb plena consciència del que estàs fent és una nyapa, i que ja la corregiràs més endavant.

Parla de que és responsabilitat dels desenvolupadors dir que no, de vegades, als managers. Si saps que el que has de fer és impossible o que faràs una destrossa que més tard serà molt difícil de reparar, millor no fer-la. Saps que estaries fent un mal i és millor no fer-lo.

Uncle Bob també parla que és trist que no hi hagi molts desenvolupadors veterans. Que sembla que hi hagi un forat per on cauen els desenvolupadors quan arriben a una certa edat.

Pots pensar com ell o no, però és un showman i crec que val la pena veure la presentació. Encara que sigui per practicar l'anglès.

Quan la qualitat és un luxe

Ahir vaig quedar a dinar amb els meus antics companys de feina i, evidentment, em van preguntar com em va ara. El que més els va sobtar va ser que ara tenim un equip d'unes set persones de Control de Qualitat (que li diem QA, de Quality Assurance). Aquestes persones són coneixedors de l'aplicació i tenen molt formalitzat què ha de fer l'aplicació. A cada versió que es fa passen una bateria de proves i miren que els resultats són els esperats.

Clar que els va sobtar aquest model. Tanta gent per fer proves? A l'antiga empresa el costum era fer el que aquests de QA anomenen smoke test, fer quatre clics per veure que no peta escandalosament. Les proves de veritat les feia el client en producció quan rebia la nova versió. Tot s'ha de dir que ara, a l'antiga empresa, fan una miqueta més de proves.

I per què aquest model tan allunyat a la qualitat funciona? Segueixen tenint molts clients, no perden els antics i de tant en tant guanyen de nous. Les aplicacions surten al carrer plenes de defectes (de bugs) i no hi ha problema.Vist des d'aquest punt de vista, des del punt de vista empresarial dedicar recursos a la qualitat és llençar els diners. La qualitat és un luxe.

Aquesta afirmació em regira els budells. No pot ser veritat. Què és el que no funciona? O, què és diferent entre les dues empreses? L'altre dia el meu amic em va recordar que en el desenvolupament de projectes hi ha tres variables en joc de les quals només pots triar dues: l'abast (les funcionalitats a cobrir), el cost (o la data de lliurament) i la qualitat. Si has d'implementar totes les funcionalitats o corregir tots els bugs i la data de lliurament no es pot moure, només pots sacrificar la qualitat. Si a més a més els processos no acompanyen, i l'organització no es capaç de modificar l'abast, destinar més recursos o modificar la data, només queden les hores extres i les nyapes (a qui no li sona?)

Si això es converteix en dinàmica, cada cop és més difícil fer les coses bé. Això és evident. I com pot ser que lliurant productes tan defectuosos segueixis en el mercat?

Rumiant, rumiant, he arribat a un parell de motius (que es converteixen en un de sol).

El primer és l'absència de competència real. Si estàs en un sector on no hi ha una alternativa real al teu producte, i els teus clients han de cobrir unes necessitats, hauran de passar pel tub. Si és un sector emergent, cal anar per davant de la competència, i això obliga a tenir dates de lliurament molt ajustades. Si aconsegueixes calmar al client després de tots els bugs que li afegeixes després de cada versió, aconseguiràs transformar la ràbia inicial client, en una sensació de que li estàs fent una feina a mida.

Però el que crec que realment marca la diferència és el cost del canvi (switching cost). I això inclou també el motiu anterior: si no pots canviar a un producte de la competència, el cost és inabastable. Però el que està clar és que hi ha productes informàtics que són més difícils de substituir que altres. I molts fabricants ho persegueixen, buscant l'efecte "client captiu".

Quins productes són difícils de substituir? Jo crec que els ERP, els motors de base de dades, els servidors de correu i bàsicament tots els productes que tinguin una infraestructura complexa d'instal·lació, emmagatzemin dades i les dades siguin difícils de transformar. Al final tot és canviable, però el que importa és com de difícil sigui el canvi.

I quins són els productes fàcils de substituir? Jo veig els antivirus, les eines ofimàtiques i tot el que sigui "software as a service" i que no emmagatzemi dades.

Si el teu producte és un cercador de feina, un portal de venda on-line, o una base de dades d'algun sector molt específic, més val que t'apliquis amb la qualitat. Com deia el Steve Krugg al llibre Don't Make me Think "A Internet la competència és a un clic...".

No feia falta, George

Quan tenia set o vuit anys vaig veure per la tele un anunci d'una pel·lícula i vaig aconseguir que el meu pare em portés al cinema. Vam tornar els dos tan al·lucinats que vam tornar anar amb la meva mare i la meva germana. Em vaig convertir immediatament en un fan de La guerra de las galaxias.
Des d'aleshores vaig anar acumulant llibres, figuretes, còmics i tot tipus de col·leccionable, sempre esperant la següent pel·lícula.

I ja m'havia conformat amb "la trilogia" quan va arribar The Phantom Menace. I jo crec que aquest va ser el moment del trencament.
Evidentment ja se li havien acabat les idees a George Lucas i volia generar un producte a partir del qual fer molts més diners. Fins i tot l'argument el va condicionar pels gustos dels fans, com donar-li tant protagonisme a Boba Fett. I és que se li va veure el llautó al Sr. Lucas.

Va voler donar explicació a coses que havien quedat com a místiques i les va transformar en clíniques. La força es mesurava segons la densitat de midiclorians en sang. Au, va! I a més a més va ficar el personatge Jar Jar Binks amb la clara intenció de seduir a una nova legió de fans, fills dels primers.

Les tres pel·lícules darreres, les precueles (si existeix la paraula), les vam gaudir però resultava evident la necessitat d'inventar mons, cultures, civilitzacions i naus que poguèsin generar videojocs, maquetes, disfresses i tot el que pugui donar diners. I és que, segons vaig llegir no sé on, Star Wars és la segona franquícia més rentable després de Disney.

Cada nova pel·lícula em feia pensar en el Spaceballs de Mel Brooks, quan la paròdia de Yoda (crec que es deia Yogur) diu la frase: "Nos veremos en Spaceballs 2, en busca de más dinero".

I el desencís ja l'havia superat quan l'altre dia em trobo al pobre Yoda fent de comercial de Microsoft venent-me el nou Internet Explorer 8 (que és gratis). I a més a més parlant de seguretat.

El Yoda de l'anunci és el Yoda digital, el de les noves pel·lícules, el "jove". Jo em quedo amb la titella de Frank Oz, és clar.

Segurament la intenció dels de marketing de Microsoft és cridar l'atenció dels frikis que els agrada Star Wars. I entenc que li hauran pagat una bona pasta per prostituir a Yoda.

I ja es va gastar la pasta en Bill Gates quan per promocionar el Windows 95 va pagar pels drets de Start Me Up, dels Rolling Stones. Però en Mick i els seus amics ja havien reconegut que tenien Sympahy for the Devil.

Tanta falta et feia la pasta, George?

Els drivers a l'Ubuntu

Cada cop és més fàcil fer servir nous dispositius a la distribució Linux Ubuntu. I imagino que a totes déu anar igual de fàcil. L'altre dia vaig endollar una antiga webcam LG, i a la primera. Arribes a la conclusió que el hardware una miqueta vell ja han tingut prou temps en fer enginyeria inversa per adaptar-lo al Linux. Però el que més em va sobtar va ser amb el nou ratolí.

Els amics d'Omatech m'han posat un ratolí wireless super-molón, el Logitech Wireless Mouse M305. M'ha agradat fins i tot el packaging (fàcil d'obrir!!). I a l'envoltori surt el pingüí de Linux!

En el llistat de característiques diu que és capaç de fer scroll horitzontal "només a Windows". Si cliques la rodeta cap a l'esquerra o dreta, és capaç de fer scrolls horitzontals, i al Windows funciona perfectament. Quina ha estat la meva sorpresa quan he vist que tinc el mateix comportament a l'Ubuntu!!!

Encara em recordo quan vaig trigar més d'un mes en fer funcionar una targeta Wifi...