Estic llegint: Buddy y los Bradley

De Peter Bagge. 1998. Publicat per Ediciones la Cúpula. 79 pàgines.

Inicialment el dibuix no em cridava gens (caricatures molt exagerades i articulacions impossibles al estil més underground) però després els personatges i les històries m'han fet força gràcia.

Són històries més o menys curtes dels Bradley, una familia a l'estil Simpson, molt catòlica, un pare sempre enfadat, una mare que fa que tot funcioni, un fill i una filla adolescents i un nen.

Algunes de les històries són molt divertides. M'ha agradat molt una que va de la religió i el Nadal. Hi ha un moment en que Buddy té una conversa seriosa amb el seu pare i li pregunta si creu en Déu. El seu pare li acaba dient que no l'importa, que té moltes altres preocupacions i que per a que pensin en això ja tenim al Papa i als capellans. I li diu que sobretot, mai, mai de la vida, li porti la contraria a la seva mare en aquest tema. M'ha fet molta gràcia.
Aquesta història i la de la platja radioactiva les he trobat molt divertides.

Dels Bradley (o de Buddy en solitari) sembla que hi ha moltíssims àlbums. Sembla que hi ha una sèrie "Odio" i una altra "Mundo Idiota" (aquest no sé si també és de Buddy). Potser més endavant llegirem alguna altra cosa.
Ha estat un altre préstec de l'Albert.

Estic llegint: Test-Driven Development by Example

De Kent Beck. 2003. Publicat per Addison-Wesley. 213 pàgines

Una gran introducció al desenvolupament dirigit per les proves (TDD). Em venia molt de gust llegir un llibre de TDD on s'expliqués pas per pas i amb exemples la mecànica de fer les proves abans del codi i en aquest sentit aquest llibre és perfecte, i no massa llarg.

L'autor ens explica les virtuts de desenvolupar codi fent primer les proves, però sense centrar-se en una eina de proves en particular. Explica tots els conceptes associats (Mock objects, Fixtures, etc.) i fa els exemples en Java i Python.

No té sentit preguntar si fa servir JUnit 4 o TestNG, per què el que importa és el com es fan les proves, el procés, i no pas la tècnica que fa servir.

Al final fa una molt breu explicació dels patrons que fa servir i de tècniques de refactorització, però no és el fort del llibre.

Em quedo amb el missatge de "red/green/refactor" com a estrategia per treballar, i amb el consell de que per obtenir un "green" (que els tests passin) pots fer trampes (fake it), per que quan refactoritzis per treure duplicats ja s'arreglarà. Les tres tècniques bàsiques: fake it, obvious implementation i triangulació.

Un altre missatge que m'ha quedat clar és que considera que el temps total de desenvolupament no es veu perjudicat, sinó que et tornes capaç d'escriure el doble de codi en el mateix temps.

Peter Pan informàtic?

Fa molts anys, quan vaig deixar una feina, algú em va donar un consell: "Com més lluny de la tecnologia, millor".
Ho deia amb la millor de les intencions. Realment, en el sector informàtic, els que cobren més diners són els que estan més lluny de la tecnologia, fent gestió.

Això té dues implicacions. La primera és que la majoria dels estudiants d'Informàtica el que volen fer un cop deixen la carrera és "estar el més lluny de la tecnologia". Se saben la lliçó. D'aquesta manera és difícil trobar perfils tècnics de qualitat, encara que vulguis pagar bé, per què s'han anat desfent pel camí.

La segona implicació que jo veig és que hi ha una sensació de que estar a prop de la tecnologia és dolent. Aquells que es mantenen propers, no han volgut créixer. Són uns Peter Pan. Així que un cop arribes a un lloc de gestió, rebutges tot el que tingui a veure amb la tecnologia. Per si de cas.

És clar que és impossible fer una bona gestió si a més a més estàs amb el dia a dia. No crec que sigui bo tampoc que un Director General estigui administrant una base de dades, gestionant un Firewall o codificant un algorisme. Això també crec que és un error.

A mi em sembla que estar a prop de la tecnologia quan evoluciones dintre de la carrera professional d'informàtic és bo. Potser no podràs estar per tot, ni podràs fer la feina que fan els professionals que gestiones, però serà més fàcil de gestionar.

Si vam triar una carrera tècnica, d'alguna manera ens agradava, no? Jo crec que del que es tracta és de mantenir el que una amiga anomenava "trempera tecnològica". Crec jo.

Adéu Enrique Morente

No sóc un gran seguidor del flamenc, però algunes coses que he sentit m'han agradat molt. Fa uns anys va caure a les meves mans un disc d'Enrique Morente que vaig trobar absolutament genial: OMEGA (1996). És un disc fet en col·laboració amb Lagartija Nick (un grup de rock de Granada), musicant poemes de Federico García Lorca i amb algunes versions de Leonard Cohen. No és un disc fàcil d'escoltar, però és un dels meus discs favorits.
Adéu Enrique Morente